PENSAMENTS D’UNA TARDA D’ESTIU

Una tarda d’estiu a la platja.

Ara que l’estiu ens distingeix amb la seva calor, durant el dia tots tenim un moment o altre durant el qual intentem evadir-nos d’aquest setge. La platja, tant a primera hora del matí o durant les darreres llums de la tarda; l’estona que hom pugui dedicar a fer la siesta; la lectura d’un llibre sota la persiana d’un balcó; l’audició d’una música que ens agradi durant el capvespre; en definitiva, temps d’estiu on els dies llargs, la calor, les vacances, comporten moltes circumstàncies que fan diferent el pas del temps, la percepció que tenim de les coses. Aquesta és la part més lúdica de l’estiu.

Malgrat tot, però, les preocupacions, els problemes, els dubtes que tenim, viatgen amb nosaltres. En molts casos potser adquireixen un to més discret, fins i tot poden passar a un segon pla, però el fet de ser estiu no fa que desapareguin, que es resolguin, que trobem respostes definitives. Les aplacem. En canvi, aquells que tenen la dissort d’estar malalts, no tan sols no tenen respir, si no que sovint l’estiu els hi reporta més incomoditat, tant de tipus físic, com de tipus pràctic. Físic, perquè la calor esgota i la debilitat del cos acusa els efectes de la temperatura. Pràctic, perquè durant el mes d’agost tot plegat s’atura una mica i encara que hi hagi serveis continus d’assistència, els hospitals tenen molts metges titulars de vacances, tanquen alguna planta i ajunten interns de diferents casuístiques en una sola planta amb l’enrenou que suposa pel conjunt dels malalts i pel treball de les infermeres i les auxiliars. A més, tothom qui ha estat intern en un hospital sap que les hores passen amb una lentitud exasperant. Si bé els acompanyants encara tenen l’opció de petites pràctiques d’evasió (les dues breus estones per dinar i sopar, la lectura, la música, la distracció i la companyia al malalt, la coneixença amb altres acompanyants, un cafè a la matinada a la màquina de planta), els interns sovint només veuen contínuament les quatre parets que els envolten, senten el seu cos atordit al llit o a la butaca d’eskai, i no tenen gaire esma ni per llegir, ni per mirar la televisió, i ja no diguem si ell mateix pateix per llur malaltia, o bé té un company d’habitació que, escassament a dos metres, encara està pitjor i crida, plora o renega constantment de la seva dissort. Tot i així, moltes vegades entre els malalts s’estableix una mena de complicitat, una voluntat d’ajudar-se mútuament, com si les respectives malalties actuessin de catalitzador d’una camaraderia que, de vegades, pot arribar a ratllar l’amistat. Fins i tot a l’estiu.

Tenir salut és una riquesa que valorem poc. Per això, quan la malaltia ens truca a la porta tendim a creure que el món és injust, i després ens anem adaptant a la nova situació de la millor forma que podem. I de mica en mica, som capaços de descobrir que podem conviure amb el dolor, amb la por, amb el desconegut, amb tots els estadis del nostre pensament que no teníem preparat per això. Però a la vegada també serà possible descobrir que la capacitat de resistència que tenim és molt més gran del que ens pensàvem i que reeixir també és possible. És un procés que va venint molt lentament fins que, definitivament, ens aferrem a l’esperança, allò que un malalt no pot perdre mai, ni tampoc cap acompanyant, ni cap metge ha de contribuir a que la perdi.

Pensaments d’una tarda d’estiu. Ben contraposats. Pensaments que han anat d’una forma generalitzada a pensar en vivències pròpies, però sobretot a poder fer entendre que aquells qui passen per una situació difícil necessiten saber que no estan solts, que hi ha familiars i amics que els estimen, que la malaltia no és un càstig per a ningú, sinó una anomalia d’un cos perfecte que en té prou amb una mínima imperfecció per a entrar en conflicte i causar un desori de proporcions sovint incomprensibles.

El Vendrell, 24 de juliol de 2012.
Albert Solé