1914

Regidor del PSC a l'Ajuntament del Vendrell

Regidor del PSC a l’Ajuntament del Vendrell

Aquest 2014 és un any de grans efemèrides. Es commemora el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que es considera l’inici històric del S.XX i de tots els conflictes posteriors que han ferit el continent. Amb la Primera Guerra Mundial va començar el que s’ha anomenat la Guerra Civil europea (1914-1945) o l’ascens dels EUA com a potència mundial, va ser una de les causes de la Revolució Bolxevic, va redibuixar el mapa de l’Europa de l’Est o va plantar la llavor de l’ONU amb la Societat de Nacions. Els seus efectes directes s’han allargat durant anys i, per exemple, no va ser fins el 2010 que Alemanya va acabar de pagar les indemnitzacions de guerra.

Espanya no va participar en la guerra, però no per això va deixar de sentir els seus efectes. Durant els anys de la guerra, Espanya i la indústria catalana es van convertir en potències exportadores, el que va generar una sobtada riquesa que, paradoxalment, sense mecanismes de redistribució, va desencadenar greus conflictes socials. A l’agost de 1917 socialistes i anarquistes van convocar una vaga general revolucionària per enderrocar el règim vigent. Amb més de 70 morts, va ser la primera de les moltes que fins a la dictadura de Primo de Rivera convertirien Barcelona en la ciutat del pistolerisme.

En ocasió d’aquest centenari les llibreries s’han omplert de novetats i un dels temes clàssics de la historiografia europea gira sobre les causes que van desencadenar la guerra; com un conflicte regional focalitzat als Balcans va acabar arrossegant a totes les potències mundials a una guerra salvatge. Una guerra que cap dels dirigents dels països bel•ligerants volia, que va ser rebuda majoritàriament amb alegria per la població, que tothom pensava que hauria acabat pel Nadal de 1914, però com un tsunami, va arrasar Europa i res va tornar a ser igual.

Els historiadors enumeren com a causes del conflicte: el nacionalisme dominant a l`època, la personalitat dels dirigents, les mancances democràtiques d’aquells règims, les poques persones que participaven en la presa de decisions, la manca de confiança entre les potències, les rivalitats econòmiques, territorials o l’absència de mecanismes de mediació. El relat de les tensions dels dies de juliol, fins que el 4 d’agost va entrar en guerra el Regne Unit, està ple de tacticismes, d’ordagos, de decisions calculades pensant que en l’últim moment el contrari cedirà, o al contrari, de no cedir per no mostrar-se feble, i d’expressions del tipus Ara o mai, que van provocar un veritable efecte dominó de declaracions de guerra entre els països enfrontats. Christopher Clark descriu als protagonistes fatídics d’aquells dies com sonàmbuls, inconscients dels perills
Una de les víctimes històriques de la guerra va ser l’Imperi Austrohongarès, que simplement va desaparèixer i va aflorar la multiplicitat de països de l’Europa de l’Est, les fronteres dels quals s’han anat redibuixant des de llavors, amb guerres, neteges ètniques i desplaçaments de poblacions. L’Imperi Austrohongarès, sense eines per integrar i donar expressió a tota la seva diversitat nacional, religiosa i cultural es va fragmentar sota el principi d’autodeterminació proposat pel president nord-americà Wilson, i de la idea d’una Nació un Estat.

Aquest centenari coincideix amb eleccions al parlament europeu. La UE és la garantia per evitar fets semblants, sempre que siguem capaços de vèncer l’euroescepticisme amb més integració i solidaritat entre els països (estats, nacions, pobles), amb millores democràtiques, i respectant i donant expressió a tota la diversitat dels Estats. Cal una mobilització ciutadana en favor de Més Europa per evitar pasos enrere, com aquells que volen limitar el moviment dels ciutadans dins la UE, i avançar cap enfora per prevenir tragèdies a les fronteres de la UE com la de Ceuta. El projecte d’una Europa unida té al seu favor que la Història no es repeteix, no siguem les persones les que repetim els errors del passat.

primera-guerra-mundial

Anuncios
Publicado en Eleccions, Europa, Historia, Kenneth Martinez, Política general, Societat | Etiquetado , | 2 comentarios

Anna Balletbò parlarà dels nous fenòmens polítics a Europa en una conferència al Centre Cívic del Vendrell

Anna Balletbò

Anna Balletbò

Aquesta activitat, emmarcada en el cicle xerrades obertes que organitza el PSC del Vendrell, es celebrarà el proper dijous 16 de gener a les 19:30 hores al Centre Cívic l’Estació del Vendrell. L’acte està obert a tothom.

El proper dijous 16 de gener a les 19:30 hores, el Centre Cívic l’Estació acollirà la xerrada ‘Fenòmens polítics a Europa i l’auge de partits extremistes i populistes’ a càrrec de l’exdiputada socialista al Congrés, Anna Balletbò.

En aquest col•loqui es vol explicar com en els darrers anys s’ha produït una sacsejada al mapa polític europeu amb l’aparició de noves formes de fer i entendre la política. Aquest moviment també ha provocat un creixement de les formacions més extremistes i populistes com és el cas d’Alba Daurada a Grècia o el Front Nacional a França.

Anna Balletbò (Santpedor, 1943) és Llicenciada en Ciències de l’Educació, Història, i Ciències de la Informació. Exdiputada al Congrés pel PSC. Ha estat professora de Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment és presidenta de la Fundació Olof Palme, entitat que es distingeix per la defensa dels drets humans, les llibertats individuals la solidaritat entre els pobles.

Present el 23-F del 1981
Anna Balletbò també és molt coneguda per la seva experiència durant el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. En aquest cas, Balletbò va viure en primera persona el 23-F ja que era diputada al Congrés i va ser la única parlamentària a la qui es va permetre sortir de l’edifici ja que, en aquells moments, estava embarassada de bessons.

Tercera ‘xerrada oberta’
Aquest serà el tercer col•loqui del cicle ‘Xerrades obertes’ organitzat pel PSC del Vendrell. Aquests actes estan oberts a tota la ciutadania i sempre tractaran temes d’actualitat amb ponents destacats i provinents de diferents àmbits professionals.

Publicado en Activitats, Catalunya, Economia, Educació, El Vendrell, Eleccions, Europa, Immigració, Política general, Política Municipal, Polítiques socials, Societat | Etiquetado , | Deja un comentario

SUSPENS

Regidor del PSC a l'Ajuntament del Vendrell

Regidor del PSC a l’Ajuntament del Vendrell

Els resultats de les proves PISA de Catalunya demostren que tenim un problema real com a país, un problema que condicionarà el nostre futur. Un problema que ens restarà competitivitat i potencial no davant els països asiàtics, sinó dins d’Europa i fins i tot d’Espanya. El govern de CiU, enrocat en la seva pràctica de culpar de tot a tercers, atribueix els resultats dolents a “l’alt percentatge d’alumnat procedent d’altres països”. La consellera Rigau no hauria d’oblidar que aquests alumnes de 15 anys són de famílies immigrants, però la majoria d’ells ja nascuts a Catalunya o integrats des de fa molts anys amb normalitat en el sistema educatiu. De fet, els alumnes nouvinguts, amb menys de 2 anys a Catalunya, no hi participen en les proves. I si fos tal com diu la consellera, caldria que expliqués per què Catalunya aconsegueix millors resultats en comprensió lectora que la mitjana de la UE i de l’OCDE, quan la nostra immigració és majoritàriament africana. Inclús, el percentatge d’alumnes en els nivells inferiors de comprensió lectora, on esperaríem trobar preferentment als alumnes d’origen estranger, és inferior a aquesta mitjana.

La consellera Rigau faria bé de no mirar només a fora i comprovaria com tenim un problema en els nivells de rendiment alt; per exemple en matemàtiques, hi ha un 8%, d’alumnes en aquests nivells, quan la mitjana de la UE és del 11%. Per contra, tenim menys alumnes amb rendiments baixos que la mitjana de l’UE i l’OCDE. Per tant, el problema no estaria tant en la part baixa de l’alumnat, preferentment procedent de famílies amb més dificultats socioeconòmiques, sinó més aviat en les parts altes. El nostre sistema educatiu sembla que no genera alumnes en els nivells de més alt rendiment. Com a lectura positiva, podem dir que el sistema no crea grans diferències entre els alumnes. Dels objectius bàsics que marca la LEC, estaríem assolint el de la cohesió social de l’alumnat, que no és poca cosa.

No obstant, si la consellera Rigau té clar que el problema educatiu català respon a les diferències socioculturals de les famílies i al percentatge important d’immigrants, en part aquest problema l’ha agreujat les mesures del seu Departament que ha reduït o eliminat els recursos que donaven suport als alumnes amb més necessitats. S’han reduït les aules d’acollida, i eliminat el finançament dels Plans Educatius d’Entorn, la subvenció a les escoles bressol o la sisena hora. Tots aquests recursos afavorien especialment a aquelles famílies amb menys possibilitats econòmiques. I en qualsevol cas, justament el sistema educatiu públic té com objectiu formar i donar possibilitats al conjunt de la població, especialment a aquells sectors que no podrien accedir a una educació si no fos pública. És amb educació com se superen les desigualtats socials. Per tant, l’alumnat català, amb tota la seva diversitat i complexitat, ha de rebre la formació adequada perquè aquest país tingui possibilitats de futur i el Departament d’Ensenyament no pot excusar-se, és la seva feina i són, tots, els seus alumnes, els que aproven i els que suspenen.

Però no només tenim feina dins de les aules, tots els informes i estudis sobre les causes del fracàs escolar i els factors que condicionen els resultats acadèmics destaquen la relació estreta amb el nivell educatiu de les famílies, les seves expectatives i el context laboral. Per tant, és el conjunt de la societat el que ha d’assumir la prioritat de l’educació.

Publicado en Política local | Deja un comentario

Bona acollida a la interessant xerrada d’economia orientada a la socialdemocràcia de Toni Comín

Toni Comín en un moment de la xerrada al Vendrell

Toni Comín en un moment de la xerrada al Vendrell

Interessant xerrada la que va oferir Toni Comín a totes les persones que es van apropar al Centre Cívic l’Estació del Vendrell ahir a la tarda.

Comín va desgranar algunes de les mesures i iniciatives polítiques que s’haurien d’executar des dels govern socialistes per control·lar i frenar el liberalisme econòmic desbordat que ha generat aquesta crisi global.

Toni Comin Xerrada El Vendrell PSC

En alguns moments va donar dades que demostren la deixadesa de l’Estat en matèries com, per exemple, el frau fiscal. Algunes de les seves cites en aquest camp van ser:

‘Als països del nord d’Europa hi ha 4 vegades més inspectors fiscals per càpita que a Espanya’

‘El frau fiscal va generar un forat de 90000 milions d’euros a Espanya. Si es perseguís això les retallades serien molt menors’

‘La taxa Tobin és un bon exemple del camí a seguir per controlar el capital i reforçar l’estat social amb nous recursos econòmics’

En aquesta línia, Comín va explicar com els estats han caigut en la trampa del deute dels mercats i que ara estan provocant un atac directe a l’estat social.

‘El que es veu perjudicat per culpa d’aquest sistema econòmic és l’estat del benestar i les polítiques socials’

Per, seguidament, alertar de l’augment d’intenció de vot als partits d’extrema dreta:

Toni Comin Xerrada El Vendrell PSC

‘Els partits d’extrema dreta seran els que més augmentin a les properes europees gràcies a la crisi’

‘Hi ha un risc de caure en el populisme i confiar en els partits xenòfobs. Fenòmen que s’esten per Europa’

Per Comín, aquests partits xenòfobs no tenen cap resposta ni cap solució als problemes dels ciutadans.

Publicado en Activitats, Catalunya, Economia, El Vendrell, Espanya, Europa, Immigració, Martí Carnicer, Política general, Política local, Política Municipal, Polítiques socials | Etiquetado , , , , , , , , , , | Deja un comentario

FREE NELSON MANDELA

Regidor del PSC a l'Ajuntament del Vendrell

Regidor del PSC a l’Ajuntament del Vendrell

El multitudinari concert de Wembley de 1988 va aconseguir cridar l’atenció del món sobre la barbàrie del sistema de segregació racial de l’apartheid i la lluita d’un home per la dignitat humana. Sting, Eric Clapton, Mark Knopfler, Whitney Houston entre d’altres cantaven Free Nelson Mandela, free Nelson Mandela!!. Era un crit de ràbia de la nostra consciència avergonyida per la crueltat racista. Tot i el sentiment de pèrdua, l’exemple de Mandela ens reconcilia amb el nostre esdevenir al món i ens dóna confiança en el futur; va passar 27 anys a la presó per exigir igualtat, per damunt de qualsevol diferència d’origen o raça. No es va preguntar qui tenia més dret en el país de l’arc de Sant Martí, ni qui havia arribat primer; si els afrikaners, descendents d’immigrants holandesos que van establir-se a meitats del S.XVII a Ciutat del Cap, o alguna de les diferents ètnies africanes del país; boiximans, xhosa, zulú, etc. El seu testimoni de vida, tancat a en una cel•la, ens interpel•lava a tots, no només als sud-africans, exigint la igualtat de drets, la convivència entre diferents i la democràcia com a organització política. És això justament el que converteix a Mandela en una figura històrica, perquè ho és per a tota la humanitat, exemple per a tots els continents i per a tots els temps.

La mort de Mandela coincidia amb la publicació d’un estudi científic sobre l’ADN de les restes fòssils dels homínids de 400.000 anys d’antiguitat trobats en el jaciment de la Sima de los Huesos d’Atapuerca (Burgos). Els resultats sorprenien perquè mostraven relacions genètiques més estretes entre aquesta població burgalesa i els Denisovans (habitants fòssils de Sibèria) que amb els Neandertals, que poblaven Europa abans de l’arribada procedents d’Àfrica de la nostra espècie Homo sapiens. Aquests resultats dibuixen una evolució humana en la que els moviments migratoris, els creuaments genètics entre poblacions, i la diversitat de formes i grups són els esglaons sobre els que ha avançat la humanitat.

Aquestes dues notícies assetgen la deriva del present a Europa. La investigació científica ens il•lustra sobre l’absurd i fals dels discursos que pressuposen uns privilegis i drets en base a l’origen de la persona, que és el mateix que pretendre fer-ho en funció de l’odre en la cua del forn de pa. Per altra banda, la lliçó d’humanitat de Mandela ens arriba des d’Àfrica, continent explotat pels europeus i des d’on vam arrancar milers de persones per treballar a les plantacions de sucre i cotó d’Amèrica. Després de l’abolició de les lleis de l’apartheid, ja com a president, la figura de Mandela encara es va engrandir més, ara com estadista, creant la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, presidida pel també premi Nobel de la Pau, l’arquebisbe Desmond Tutú, sota el principi de “sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no pot haver perdó”. I al voler afrontar també el repte no menor d’aconseguir superar les desigualtats econòmiques i socials de la població de raça negra a través de l’educació pública.

Per contra, en l’Europa actual, creixen els recels i la desconfiança interna entre els països de la UE i la por a l’exterior, el que ens porta a fortificar-nos darrere del fons marí de Lampedusa i del filferro amb pues de la frontera de Melilla. A més, la globalització està transformant els prejudicis racials en discriminació classista. Donem la benvinguda a persones de països emergents que reserven la totalitat de l’hotel Arts, patrocinen equips de futbol o inverteixen en grans complexos turístics, però no si els mateixos es llencen al mar en una pastera. El llegat d’Europa a la Història universal ha sigut la democràcia, els drets individuals i el coneixement científic. Que puguem ser dignes de la nostra herència i retre homenatge a l’exemple de Mandela depèn de nosaltres, de si fem del projecte europeu un model d’integració i progrés social per al món, per a tot el món, o com va dir Abraham Lincoln; “els nostres pares van fer néixer en aquest continent una nova nació concebuda en la llibertat i consagrada en el principi de totes les persones són creades iguals. Ara estem (davant el repte) de si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i així consagrada, pot perdurar en el temps”.

Publicado en Política local | Deja un comentario

Toni Comín parlarà de la crisi econòmica i els seus efectes socials al Centre Cívic del Vendrell

Aquesta activitat, emmarcada en el cicle xerrades obertes que organitza el PSC del Vendrell, es celebrarà el proper dijous 12 de desembre a les 19:30 hores al Centre Cívic l’Estació del Vendrell. L’acte està obert a tothom

Antoni Comín

El proper dijous 12 de desembre a les 19:30 hores, el Centre Cívic l’Estació acollirà la xerrada La crisi econòmica i els seus efectes socials. Una resposta des del socialisme”  a càrrec de Toni Comín i Oliveres.    

En aquest col·loqui es vol explicar com la crisi econòmica global ha afectat d’una manera destacada a les administracions més properes als ciutadans i els seus efectes directes en la societat. Martí Carnicer, alcalde del Vendrell i economista, també intervindrà en aquesta xerrada oberta a tothom.

Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971) Llicenciat en filosofia i ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor de ciències socials a ESADE (Universitat Ramon Llull), membre de la Fundació Alfonso Comín i del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. Comín va ser escollit diputat pel PSC-CpC a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003 i 2006.

Toni Comín també destaca en la seva faceta mediàtica. Així, en aquests moments, col·labora periòdicament a la revista El Ciervo, i a la tertúlia matinal de RAC 1 El perquè de tot plegat.

Segona ‘xerrada oberta’

Aquest serà el segon col·loqui del cicle ‘Xerrades obertes’ organitzat pel PSC del Vendrell. Aquests actes estan oberts a tota la ciutadania i sempre tractaran temes d’actualitat amb ponents destacats i provinents de diferents àmbits professionals.


El Vendrell, 2  de desembre de 2013

Publicado en Activitats, Catalunya, Economia, El Vendrell, Martí Carnicer, Ocupació, Política Municipal, Polítiques socials, Societat | Etiquetado , , , , , , , | Deja un comentario

Josep Mayoral, secretari de Política Municipal del PSC, visita l’agrupació del Vendrell

Martí Carnicer amb Josep Mayoral i Dolors Carreras

Martí Carnicer amb Josep Mayoral i Dolors Carreras

Josep Mayoral, secretari de Política Municipal del PSC, es va reunir dijous 24 d’octubre amb representants del PSC del Vendrell i també amb socialistes de la resta de la comarca i de la demarcació de Tarragona.

Josep Mayoral amb altres representants del PSC al territori

Josep Mayoral amb altres representants del PSC al territori

La trobada va ser molt profitosa i va servir per parlar de molts temes que preocupen als ajuntament de tot Catalunya. En aquest sentit, els principals arguments de debat van ser els nivells actuals d’atur i quines polítiques es podrien desenvolupar per generar ocupació.  En la mateixa línia, es va parlar sobre la importància dels Serveis Socials municipals en uns moments tant complexos com els actuals i amb tantes persones afectades per la crisi econòmica. Mayoral també va destacar la figura de Pau Casals com a imatge de projecció internacional i també a nivell de Catalunya per la vila del Vendrell.

 

Publicado en Catalunya, Economia, El Vendrell, Martí Carnicer, Política local, Política Municipal, Polítiques socials | Etiquetado , , , , , | 1 Comentario

DE MÀRTIRS I HEROIS

Hoy, por hoy, no ha en España más esperanza para reconquistar la justifica y la paz y los bienes que de ellas deriva, que el triunfo del movimiento nacional (Isidre Gomà i Tomàs, primat d’Espanya, Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España, 1 de Julio de 1937).

Regidor del PSC a l'Ajuntament del Vendrell

Regidor del PSC a l’Ajuntament del Vendrell

És de sobra conegut la utilització de la Història com a arma política. Els fets desgraciats de la Història s’han de comprendre, explicar i recordar, però no valorar en termes actuals o caure en anacronismes. La Història s’ha de comprendre en el seu context, en la seva època, si es descontextualitza perd la seva lògica i cau víctima de la manipulació. Si alguna cosa podem fer després d’estudiar el passat és extreure conclusions. Si la Guerra Civil espanyola va ser l’explosió violenta dels extrems polítics de l’època, perquè tots dos estaven convençuts de què eren la força del futur, faríem bé de no incidir en la bretxa que va portar a la tragèdia més gran de la nostra Història. Durant la guerra tots dos bàndols van cometre crims; per als familiars de qualsevol dels milers d’afusellats per uns i els altres no és cap consol conèixer si aquells van matar més o menys, o si estava planificat o era fruit de la ràbia del moment. L’únic consol arriba amb la reparació del dany, si encara es pot fer com en el cas dels desapareguts, i amb el reconeixement públic i oficial per la pèrdua. I sobre tot, amb el reconeixement per part de la societat de què aquella guerra i totes les morts van ser un error i que hem après.

És cert que la xifra de religiosos assessinats els primers mesos de la guerra, més de 6.000, pràcticament no té igual en la Història. Igual que ho és que l’Església catòlica, com institució, va prendre partit en la guerra, va justificar i donar suport al bàndol franquista. Tot aquell horror el van expiar l’abat Escarré i el cardenal Tarancón amb les seves proclames en favor de la reconciliació, i els milers de sacerdots que amb l’esperit del concili Vaticà II van girar l’esquena al règim i es van posar al costat dels més necessitats. Aquell canvi de posicionament de l’Església a partir dels anys 60 va ser decisiu per deslegitimar el franquisme i fer possible la Transició.

La beatificació de 522 màrtirs espanyols del segle XX a Tarragona el passat 13 d’octubre haria pogut servir per solemnitzar la reconciliació. En l’homilia, el cardenal Amato ha parlat de mártires de la persecución religiosa durante los años 30, però l’Església no va reconèixer la llibertat religiosa fins a l’any 1965 i l’Espanya de Franco va ser un Estat confessional catòlic. Ha afirmat també que l’Església o els seus representants no donaven suport a cap partit, però el papa Pio XII va enviar un telegrama de felicitació a Franco per la deseada victòria católica el mateix dia 1 d’abril de 1939. Ha continuat dient que l’Església, casa del perdón, no busca culpables, però més avall diu que Todos -buenos i malos- necesitamos la conversión (del corazón a la bondad y a la misericordia). Qui eren els bons? i qui els dolents?. A llarg de l’homilia, el cardenal Amato presenta l’Església com una víctima d’aquella guerra, com si fos un dany col•lateral, completament innocent, d’aquella bogeria. És una falsedat històrica i una burla pretendre eludir el protagonisme de l’Església, l’anomenat problema religiós, i de la seva part de responsabilitat en el conflicte social que va provocar la Guerra Civil.

El cardenal Amato, delegat del Papa Francesc, a més d’invitar als catòlics a perdonar, podria haver fet també examen de consciència sobre l’actuació de l’Església durant la guerra i la dictadura, recordant l’Evangeli quan diu allò de qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. Proclamar herois als màrtirs d’ahir, sense cap menció al patiment dels altres, i afirmar que mereixen imitació és cridar de nou al martiri i no un acte de reconciliació. Semblen lluny les paraules de l’abat Escarré demanant la fi del clima de la guerra civil i les del cardenal Tarancón amor (…) que debe extenderse a los que piensan de manera distinta a la nuestra.

KENNETH MARTÍNEZ, regidor del PSC del Vendrell

Publicado en Catalunya, Espanya, Historia | Etiquetado , , , | Deja un comentario

LAMPEDUSA, L’ÚLTIMA FRONTERA?

Regidor del PSC a l'Ajuntament del Vendrell

Regidor del PSC a l’Ajuntament del Vendrell

L’illa de Lampedusa és la frontera sud del tractat de Schengen, darrere del qual s’amaga la UE. La ACNUR calcula que l’any 2011 més de 1.500 persones van morir ofegades a les costes italianes i de Malta. L’exemple més recent i tràgic és l’enfonsament la setmana passada d’un vaixell de refugiats provinents de l’Est de l’Àfrica, amb el resultat de més de 300 víctimes entre morts i desapareguts. En la Venganza de la Geografia, Robert Kaplan explica que, en un món globalitzat, l’espai físic es redueix i els contactes (friccions i/o intercanvi) s’incrementen, desdibuixant les fronteres polítiques. Entre d’altres exemples, situa la futura frontera d’Europa en el desert del Sahara, superant el mar Mediterrani. Sense caure en un determinisme, la Geografia condiciona les societats humanes i, en aquest cas, s’ha de tenir present el potencial demogràfic de la riba sud del Mediterrani com per pensar que l’arribada d’immigrants no continuarà.

El projecte europeu va néixer per reduir les causes de fricció entre França i Alemanya que havien provocat la guerra civil europea de 1914-1945, com va anomenar Hobsbawm a les dues guerres mundials. Tot el projecte d’unió europea es fa des del record de l’horror de la guerra i amb la por a una guerra nuclear. En aquest context, les nacions europees van entendre que la seva integració era la fórmula per evitar noves guerres i per a no ser engolides per les dues superpotències, els EUA i l’antiga URSS. Amb l’Euro es donava un pas decisiu en una pretesa unió econòmica, que ara sabem insuficient, i la implosió de la URSS i la integració en la UE dels antics països comunistes va eliminar la por a una guerra a la vella Europa. Sense aquest estímul, que permetia superar els nacionalismes europeus, la unió política es va encallar amb el projecte d’una constitució europea o amb el disseny d’una única veu en política exterior. L’actual crisi econòmica, que afecta especialment a la perifèria política a més de geogràfica, no és suficient perquè el nucli dur de la UE prengui decisions valentes per por al contagi, el que està provocant la paràlisi actual. Sense un camí clar compartit a Europa, tornen a aflorar els interessos particulars, els antagonismes i els atavismes. Com diu Kaplan, el projecte europeu perilla víctima dels narcisismes de les seves petites diferències.

Els jugadors de la Roma van reivindicar la vida dels immigrants morts a Lampedusa abans de començar un partit

Els jugadors de la Roma van reivindicar la vida dels immigrants morts a Lampedusa abans de començar un partit

Dins d’Europa, la Península Ibèrica és la regió amb més diversitat ecològica. La podem considerar un petit continent en sí mateixa. Las contradiccions i dubtes que actualment pateix el projecte de la UE es reprodueixen i s’agreugen a Espanya. Durant la segona meitat del segle XX, Espanya va anar avançant amb l’objectiu de normalitzar-se en el context internacional: el sistema polític de la Transició, la incorporació a la CEE, l’OTAN, Barcelona’92 i l’Expo o l’entrada en l’Euro són fruit d’aquest repte i que ha permès recuperar cert orgull patri ofegat darrere l’analfabetisme, la pobresa secular i la llarga dictadura del S.XX. Aquesta normalització internacional, el creixement econòmic i la construcció d’un Estat del Benestar homologable al dels nostres veïns, marquen l’assoliment dels objectius i el final de tota una època històrica, que aniria de 1975 fins al 2007. Però es també el final del projecte compartit que tenia Espanya com a país. A més, aquest èxit ha provocat el ressorgiment d’un nacionalisme espanyol que continua sense reconèixer o entendre la realitat de la pluralitat de l’Estat espanyol, menystenint les altres nacionalitats de l’Estat i les seves aspiracions de reconeixement i autogovern. Els dubtes del projecte europeu són decisius en el nostre cas, ja que és on convergien el nacionalisme espanyol i català. Només cal veure les visites a Brussel•les d’uns i altres buscant el suport de la UE a les seves posicions.

Mentre Europa es debilita, la realitat de la Geografia ens emplaça a actuar amb pragmatisme. En aquesta cas no es podrà seguir l’aforisme de Giuseppe Tomasi di Lampedusa Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï. No seran suficients les solucions superficials, sinó les que puguin venir des de la confiança i fortalesa d’una Europa unida. Només reintroduint energia al sistema a Espanya i Europa podrem reduir l’entropia actual per continuar sent un referent per als veïns i no un continent envellit i espantat darrere d’un limes.

Publicado en Europa, Historia, Immigració, Polítiques socials | Deja un comentario

Amb un somriure trencat

Dalmy-Gascón-212x300

Perdoneu em podríeu treure una barreta de pa? Anàvem amb una altra parella d’amics i qui ens feia la pregunta era un rodamón d’avançada edat que hi havia a l’entrada d’una coneguda cadena de supermercats. En sortir li vam lliurar la barreta de pa, uns embotits i una ampolla de refresc. L’home ens mirà amb els ulls plorosos i amb un somriure trencat. Ens agrair la nostra acció molt emocionat fins perdre’s de vista.

Fora de les bandes organitzades de romanesos i més gent de l’est, que es distribueixen per diferents indrets de la nostra vila per pidolar, amb el cartellet idèntic, amb la mateixa lletra i text a tots per igual. De tant en tant podem trobar-nos amb aquesta altra mena de pidolaires, gent vinguda a menys, amb una història personal farcida de penúries, amb un passat que fou i que ara ja no és ni de bon tros la vida que han deixat darrera. Em produeix molta tristor, angoixa i vergonya, trobar-me cara a cara amb aquesta realitat, una realitat que cada cop va a més. La crisi ens ha portat per camins ben perduts, molta gent remena contenidors de brossa cercant alguna cosa que emportar-se a la boca o cap a casa on espera una família desesperada. Diuen que la culpa la tenim tots plegats, per malgastar. Tots? Em produeix molta por aquesta criminalització generalitzada que fan alguns politics, molts amb les mans tacades per la corrupció i el malbaratament, per banquers que ara tanquen sucursals i fan fora empleats amb l’excusa d’una despesa molt gruixuda, els mateixos banquers que han rebut ajuts econòmics, que s’han blindat amb contractes milionaris i que han enganyat a tort i dret amb unes preferents sense cap més fi que els guanys propis menyspreant la confiança dels seus clients.

Em produeix molta ràbia haver de pagar els plats trencats d’allò que hauríem pogut evitar, si més no, suavitzar, si els nostres dirigents politics, ja siguin del govern central, autonòmic o ajuntaments, haguessin tingut la voluntat de frenar la caiguda pel penya-segat d’un desproporcionat descontrol econòmic per part d’alguns sectors, bancaris i de la construcció. Però com la mamella anava rajant… Fins que la llet es va tornar agra i la vaca un feix d’ossos penjats damunt les ciutats i pobles (grues i més grues).

Em fa pena veure aquesta gent sense sostre, asseguts a les entrades dels supermercats, pidolant per poder subsistir dia a dia, sense cap més futur que tornar a veure el sol l’endemà…Tot i així, són gent agraïda, amb el somriure oscat o no, amb la seva història a les espatlles, a fi de comptes gent resignada.

Podríem ser nosaltres els següents?

DALMY GASCÓN. COMA-RUGA-EL VENDRELL

Publicado en Catalunya, Economia, El Vendrell, Ocupació, Polítiques socials | Deja un comentario