ADÉU I HOLA

Hola 2012, adéu 2011

No és cert que l’any s’acabi. Vam ser els homes qui vam voler mesurar el temps i el vam acotar en segons, minuts, hores i dies, anys i segles, simplement per tenir un sistema on poder acotar el temps segons les nostres necessitats, tant de perspectiva com d’orientació, una fórmula utilitària on encabir les estacions i poder situar dates en el calendari que serveixin als conceptes més variats de pensament, pagà o religiós, sectari o consumista, agrícola o industrial, interessat o generós.

Si un dia la vida arribés a desaparèixer de la faç de la terra la noció del temps moriria amb el darrer moribund. Es necessita dels homes per a poder mesurar el temps, quan el temps, en realitat, no té cap mesura, és incontrolable, és lliure com mai ningú de nosaltres arribarà a ser-ho. Però nosaltres necessitem controlar el temps.

Per absurda que es plantegi aquesta gesta, per incongruent que pugui semblar parlar d’un calendari, el temps continua sent un espai intemporal, una mena d’escenari invisible on som llençats en el moment de la fecundació i on tothom desenvoluparà les seves experiències que anomenarem “de vida” i on trobarem una estructura que ens fa la feina de mesurar els anys que fa que hi haurem entrat per acabar sabent els anys que hi haurem actuat fins el moment que en sortirem. Què representa que és, el temps perdut? Què representa que és, el temps que se’n va? Què és això de que aquell temps ja no tornarà? Cançons, explicacions que ens donem per justificar les nostres mancances, les il•lusions perdudes o la malenconia de quelcom o algú que hem perdut en aquest escenari incomprensible del temps mesurat, però que no podem controlar, i que som plenament conscients que ja no podrem tenir mai més.

No és cert que l’any s’acabi. La mateixa precarietat que significa viure en el dia 31 posat en el calendari del mes de desembre, serà la que ens abraçarà a l’instant següent que el calendari digui que ja vivim en el dia 1 posat en el calendari del mes de gener. Propòsits, vaguetats, resums.., temps perdut! Potser ens caldria abandonar-nos en el temps per pensar en les nostres preguntes sense resposta, quant abans millor, no necessàriament un dia 31 o un dia 15, si no qualsevol moment del nostre temps. No necessàriament per un cap d’any, si no en qualsevol instant del temps que significarà la nostra existència, perquè qualsevol moment pot ser l’adient perquè continuem pensant sobre qui som, d’on venim o cap on anem.

Preguntar-nos si el final ens espanta o ens fa por, o bé l’aprenem a acceptar com una conseqüència natural de la vida que hem teixit dintre del temps i que per la seva pròpia seqüència natural acabarà difuminant-se dintre d’aquest espai. Probablement, només probablement, pot ser no cert que l’any s’acabi, perquè l’any és un concepte de temps que nosaltres hem creat. En canvi, sabem del cert que els infants creixen de pressa, que la infantesa i l’adolescència són ocells migratoris que ja no tornaran, que la joventut és efímera, que la maduresa és un espai llarg on tenim consciència plena de les mancances, però també de tot allò que hem estat capaços de recollir. No parlo de tenir, si no de ser, lluny d’aquells conceptes que Calderón plantejava en boca de Segismund: si la vida és un frenesí, una il•lusió, una ombra o una ficció, com si tot fos com un somni. La vida, simplement, és. I si ho volem podem controlar la mesura del nostre propi temps. I també la mesura de tot el que som, segons la representació que fem en aquest escenari intemporal del temps, segons la nostra voluntat de ser. Any vell? Any nou? Simplement, adéu i hola i nosaltres passant dintre del temps.

Albert Solé. El Vendrell, 27 de desembre de 2011.