Tothom té, més o menys, una opinió formada de les coses. Els criteris pels quals obrem i decidim les petites qüestions de cada dia, o bé els paradigmes més importants que ens planteja l’existència, obeeixen a la nostra formació com a éssers en permanent evolució de pensament. Així, els criteris que identifiquem com a propis poden ser compartits per altres persones, o poden ser qüestionats perquè els altres no ho veuen com ho veiem nosaltres. La discussió, entesa com una eina d’aprofundiment sobre qualsevol tema, ens ha d’aportar un enriquiment intel•lectual, sigui quin sigui el resultat final de les reflexions posades en comú. És molt possible que del resultat en prevalgui una de les parts que haurà fet bo el seu criteri, mentre que l’altre part l’haurà acabat acceptant per la lògica del raonament. Però entre persones intel•ligents això no significa que hi hagi un vencedor i un vençut. Tot al contrari, significa que hi ha hagut una actitud positiva de compartir, de raonar i de saber acceptar. Resultat, tothom hi guanya.
Però (sempre hi ha algun però), normalment les coses no van així. En moltes persones actuen agents interns relacionats amb la seguretat que necessiten tenir sobre les seves idees. Si han de cedir, se senten insegures, incòmodes, geloses de que algú els hi pugui arribar a dir quelcom que no comparteixen, no perquè la idea no els sembli bé, sinó pel fet de que els hi plantegi una altra persona sobre la qual creuen tenir alguna ascendència, sigui per edat, sigui pel lloc de treball que ocupen, sigui per gelosia, sigui per inseguretat. Quan l’actitud de compartir desapareix el diàleg ja no és possible. La relació es converteix en un joc de paraules que no van enlloc. Per molt que s’insisteixi les paraules xoquen contra la paret i retornen buides, retornen, retornen…
Un exemple d’aquestes actituds negatives les hem pogut constatar durant set anys seguits en el procediment de l’oposició del PP a Madrid als governs de Zapatero. Tothom podem estar d’acord que Zapatero es va equivocar en moltes coses. Però amb totes,…! No. Evidentment, no. No crec que ningú pugui negar que va ser durant aquests set anys que ETA, per exemple, va renunciar a la seva lluita armada. Per molt que diguessin els opositors populars, la línia dura d’actuació del govern, combinada amb negociacions amb partits de l’arc parlamentari basc, van fer possible un final que tothom desitjava.
Ara, el Sr. Rajoy cada setmana ens anuncia retallades i més retallades. Amb majoria absoluta ja no dialoga amb ningú. Tira pel dret. S’equivoca. Li cal dialogar, ha de cercar el consens amb totes les forces parlamentàries perquè seria l’única forma que podria aportar una mica de llum al desastre econòmic que va empitjorant setmana darrera setmana, malgrat els canvis a pleret que cada setmana ens anuncien per la via del poder parlamentari absolut que ara té el PP.
Ningú tenim la raó absoluta. Gelosies, afany de protagonisme, actituds narcisistes, tancar-se en un món propi, tot són signes de pobresa intel•lectual que condueixen cap a la separació, la crispació, la no comunicació, el fracàs de qualsevol empresa que tingui la vocació inicial d’arribar a algun lloc, de conquerir alguna fita. Valgui pel món polític, valgui pel món cultural, valgui pel món del treball o familiar. Perquè la opinió que configura la nostra personalitat només podrà enriquir-se amb les opinions lliures i els coneixements que ens aportin altres persones, de la mateixa forma que la nostra forma de ser també podrà, si cal, influir en els demés. Ser tolerant és saber acceptar que la raó no sempre pot estar de la nostra part.
Albert Solé. El Vendrell, 9 de maig de 2012.
Socialistes del Vendrell 