SENSIBILITATS

És evident que les persones no tenim les mateixes sensacions ni sensibilitats davant d’un mateix fet. Hi ha qui té un caràcter que fa que es mantingui fred i calculador davant d’una circumstància estressant i que, mercès a aquesta actitud, sigui capaç de reaccionar amb capteniment i encertada, mentre que un altre tipus de caràcter, davant del mateix fet, no sabrà trobar la resposta més adient. Però també és cert que els diferents episodis que ens ofereix el devenir de cada dia en la més o menys dilata línea del nostre temps, fa que les respostes que donem a aquestes circumstàncies no tinguin aquella homogeneïtat que seria desitjable o que puguem preveure, o que els altres ens puguin demanar.

Hi ha coses que vivim a diari. Són aquelles que configuren la nostra relació amb la gent més propera, familiars, companys de treball, amics. Hi ha coses, en canvi, que només ens passen de tant en tant, com ara la descoberta d’una malaltia, un premi en un sorteig, el cotxe que s’avaria enmig de l’autopista…La resposta que donem a unes i altres ve determinada, precisament, per la familiaritat que tinguem en cadascuna. La relació entres dues persones que conviuen en parella, per exemple, ve determinada per un sens fi de detalls insignificants que impliquen però, una atenció continuada. Si no existeix aquesta relació constant, de comunicació permanent, la parella corre el risc de caure en el costum, el quasi imperceptible allunyament quotidià que pot arribar a portar a una suma de petites insignificances el resultat de les quals pot conduir al trencament final. La manca de comunicació els portarà a justificar el trencament amb una mena de frase lapidària que podria dir: “ens hem deixat d’estimar, quasi sense saber com”.

Però hi ha, també, tot tipus de situacions inesperades, com aquell qui va passar davant de la casa on havia viscut feia molts anys, hi va veure que estaven a punt d’enderrocar-la. Va demanar si podia pujar al segon pis. Quan hi va ser descobrí el rebedor que recordava, el menjador i el celobert , la cuina i el lavabo a precari, el corredor llarg i estret i les dues habitacions, que donaven al carrer. De sobte, va començar a sentir una emoció que no havia previst. Davant seu es dibuixaven les imatges dels seus pares, dels seus germans quan eren infants, de la seva colla d’amics que venien a visitar la seva mare malalta, o de la seva parella quan venia a casa seva a festejar amb ell. Era el passat que retornava amb prou força per desestabilitzar el seu raonament i confondre’l en un allau d’emocions en forma de records d’una vida passada, d’un temps que s’havia marcit del tot. No comptava amb això. Simplement havia volgut poder veure, per darrere vegada, el lloc on va néixer i on va viure durant dues dècades. La curiositat el va portar a l’emoció.

En definitiva, les persones evolucionem en el temps, cadascú a la nostra manera, per configurar unes individualitats fetes segons com hem viscut els períodes de la infantesa, l’adolescència, la maduresa i la senectut. Els episodis passats, les persones, el temps, van deixant en nosaltres una empremta que no sempre ens fa com voldríem ser (per això hi ha la voluntat, en molts casos, de voler superar les pròpies mancances), però que vesteix la personalitat amb uns elements propis, distingibles i definits que són els qui determinen el convenciment o la inseguretat en les nostres decisions. El respecte per la llibertat dels demés hauria de ser suficient, en cada cas, per mantenir una deferència en vers les idees i el pensament de cadascú.

El Vendrell, 25 de juny de 2012.
Albert Solé.